“L’empatia no és una idea romàntica, sinó una capacitat humana biològica sobre la qual podem incidir i en la qual l’educació té un paper fonamental. Es pot desenvolupar o no, depenent de les vivències que hem tingut els primers anys de vida, especialment dels 0 als 3 -que és quan es formen les connexions neuronals- i fins als 12 anys. L’empatia ens permet sentir l’altra persona, comprendre-la i sentir el desig d’ajudar-la. El millor de tot és que es pot entrenar”. Així de clar ho té Anna Carpena, mestra, especialista en educació socioemocional i autora del llibre publicat fa poc L’educació de l’empatia és possible (Eumo Editorial).
Carpena alerta del perill que “cada vegada hi ha més cursets i publicacions per aprendre a estar bé amb un mateix, sense estrès i ser feliç, però es pot caure en la contradicció d’ignorar el que passa al teu voltant”. “Aquest tipus d’educació emocional -alerta- pot ser perversa. Jo, en canvi, aposto per una felicitat compromesa amb altres felicitats. No ens hem de tancar en nosaltres mateixos. Sí a l’autoajuda per ajudar els altres perquè entre tots aconseguim un món millor”.
Carpena reconeix que en els últims 20 anys “s’ha produït una evolució positiva d’alguns educadors i pares que caminen cap a una educació emocional, però encara hi ha molt camí per recórrer”. “Hi ha professors que no s’estimen els seus alumnes i que els maltracten i denigren. Lamentablement, encara trobo entrenadors esportius que escridassen i insulten els joves esportistes, i monitors de menjador que quan hi ha un conflicte no saben com afrontar-lo. Els adults som els primers que ens hem de formar emocionalment per ensenyar als infants”, aconsella.
“La capacitat d’empatia és una demostració de com un té desenvolupada la seva intel·ligència emocional. Moltes persones tenen por de ser empàtiques perquè no volen carregar amb els problemes de l’altre. Però si tens resolta l’autogestió emocional i identifiques i coneixes bé els sentiments, et serà més difícil desequilibrar-te”, apunta.
Agustí Forrellat és entrenador de bàsquet des de fa una vintena d’anys i coordinador general de l’Escola Creu Alta Sabadell Bàsquet. La seva dona, Sandra Sabalete, és mestra de l’escola de primària La Roureda i tenen dos fills, l’Arnau, de 10 anys, i el Roger, de 7. Forrellat reconeix que “hi ha hagut una evolució en positiu entre els entrenadors d’abans, que cridaven molt i, fins i tot, es comportaven com a dictadors i el jovent d’ara, que empatitza més, sap motivar i treure el millor de cada nen”. “Entrenem persones per a la vida”, afegeix. Forrellat defensa el poder curatiu de les abraçades i dels gestos afectuosos. “Si un nen està passant per un moment emotiu difícil, el resultat es nota a la pista. L’últim que necessita és que l’entrenador el colli massa. Un tracte amable i una escolta atenta li seran més beneficiosos”, argumenta. El dia de partit -quan sol haver-hi molta tensió a les grades- Forrellat ensenya els seus entrenadors a “aïllar els jugadors i, fins i tot, a distanciar-se físicament de tota aquesta pressió que, de vegades, aporten els pares, tant en moments d’eufòria com de fracàs”. “No sempre es pot guanyar i s’ha de saber assumir”, conclou.
A casa, tant ell com la Sandra miren de “fomentar la calma i la tranquil·litat”. “No som de crits, però si estem enfadats ho fem saber als nens dient-los com ens sentim”, diu el pare. “Tenen tendència a barallar-se molt mentre juguen. Quan hi ha un problema o un disgust, el Roger busca el contacte i es calma amb les abraçades, mentre que l’Arnau necessita el seu temps i espai per distanciar-se i després agraeix el consol”, reconeix la mare.
A l’escola La Roureda a partir de tercer curs hi ha unes tutories personalitzades amb grups de cinc alumnes en les quals han d’escriure aspectes positius dels companys: “És sorprenent descobrir les
coses maques que s’arriben a dir, tot i que no siguin amics. És una pujada de l’autoestima”.
coses maques que s’arriben a dir, tot i que no siguin amics. És una pujada de l’autoestima”.
Criança respectuosa
Carpena creu que és “fonamental el respecte cap a l’altre -tant si és gran com petit- amb calma i serenitat i tractar-lo sense etiquetar-lo ni jutjar-lo”. Per a l’educadora “és essencial no estalviar ni les abraçades ni les carícies”. “Prodigueu-les. Estimulen les endorfines, causen benestar i redueixen la intensitat del dolor, tant físic com emocional. Donen alegria i proporcionen pau, tant a qui les rep com a qui les fa”, assegura. “Si un no és gaire de petonejar o d’abraçar, també funciona agafar la mà, esbullar els cabells, passar la mà per l’espatlla o xocar les mans en l’aire”, exemplifica.
Carpena defensa que els infants tenen dret a ser orientats en la coneixença activa i l’estima de la natura. “A l’escola s’estudia el medi. Jo proposo que a més d’estudiar-lo s’hi connecti
emocionalment. Conèixer la natura de manera activa, amb interès, ofereix l’oportunitat de desenvolupar competències per a més endavant, en l’edat adulta”, afegeix.
emocionalment. Conèixer la natura de manera activa, amb interès, ofereix l’oportunitat de desenvolupar competències per a més endavant, en l’edat adulta”, afegeix.
Eines pràctiques
Laura Coll és mestra d’infantil, logopeda i en els últims anys s’ha format en educació emocional. Per ser empàtic cal “prendre consciència un mateix dels sentiments personals per poder connectar amb els sentiments dels altres”. Com a educadora té comprovat que “els infants aprenen el que veuen”. “Si ens veuen tolerants, reflexius, que expressem els sentiments, que ens mostrem empàtics, ells també ho aniran sent”, explica.
Proposa diferents activitats per fomentar l’empatia entre la canalla, com “pintar cares que expressin emocions i fer que verbalitzin en quines situacions s’han sentit en cada tipus d’emoció”. També recomana treballar els sentiments a partir de contes, titelles, dibuixos animats o utilitzar carotes amb diferents expressions (tristesa, enuig, ràbia...) i que l’infant representi l’emoció.
